Nota: l’entrada al text és en calent, és a dir, en un moment de coneixement postwikipedia.
1 Crec que les societats són i viuen en conflicte. Si aquest conflicte es contextualitza en l’asimetria, l’extrema exclusió, l’amenaça constant de ruïna i/o l’immobilisme absolut al temps que la violència s’imposa com a principal forma d’interacció social; acabem de traçar la situació del tercer món. Entès com a quelcom que pot estar en qualsevol part.
La violència estructural per a Ruanda és un tret ben característic. Una cosa que molta gent desconeix, i que pot ajudar a fer-nos una idea mínima d’esta tensió vital, és l’existència d’atemptats terroristes (incloent explosions constants) des que va començar la guerra el 1993. La diferència en aquest cas és la freqüència i el caràcter estructural que acabe d’assenyalar. Vull remarcar dues coses importants. Per una banda, l’exclòs – ja siga colonitzat, explotat o tot al mateix temps- no escolleix la violència . La seua posició exterior al sistema, li atorga un estatus d’objecte fora de la història. Així ho ha estat i ho està un continent sencer. Abans ho estava pel retràs – la no història- i ara pel primitivisme, el tribalisme, i la (im)potència econòmica. Per l’altra, també volia introduir la profundització dels últims anys. Tant és així que el creixement econòmic de la zona dels grans llacs dels setanta i vuitanta sols ha fet que augmentar la pobresa i la desigualtat a la zona.
Tots aquestos factors, junt a molts més, facilitaren el triomf de la ideologia de la necessitat d’un genocidi com a mecanisme de solució social.
2 Aleshores, no estaríem parlant d’un xoc ètnic?
Ben mirat, com afirmar-ho si en Ruanda ja hi ha violència des de fa més de 40 anys?
Tot eixe temps de construcció pacient de l’odi ètnic/racial amb exclusió i els traumes injustificats…
1 Si ens atenem als fets, veurem que ens diuen que el 19 de Juliol es va proclamar el fi de la guerra. Amb l’adveniment d’una titella hutu com a president baix la tutela de Paul Kagame, potser el líder màxim a Ruanda des del postgenocidi. Ell mateix, un tutsi criat als camps de refugiats ugandesos amb extraordinari poder d’influència a Kampala des del 1986, es proclamat vicepresident i ministre de defensa. Un dels primers problemes esdevindrà trobar qui ha mort en l’enfrontament.
Els poders derrotats, no tindran en eixe moment temps ni el mínim interès en fixar les víctimes. En canvi el FPR es mostrarà sorprès pel que troben allà. Ells parlen d’una suposada sorpresa al entrar a Kigali i veure’s rodejats de població genocida(da).És una exposició dels fets que recorda vagament a la sensació dels aliats i, especialment, dels soviètics al descobrir els camps de concentració la primavera del 1944. Oh sí, vaja sorpresa!
Es curiós el cas del FPR. Sovint, per tal de reconstruir la història del conflicte intente recuperar aquella frase de Kapuscinsky de que és més útil entrar a un museu que parlar amb cent polítics professionals.
Kagame era una fill de la família reial tutsi, fugit a Uganda des dels 4 anys. Junt a Museveni era el símbol americà a la zona (el 1990 va a EUA a fer un curs militar). El 1994, quan va entrar a Ruanda, parlava sols anglès perquè no coneixia la llengua oficial metropolitana, el francès.
La seua tesi es que “ en tots els països africans hi havia problemes, però a Ruanda l’odi que va precedir al genocidi va ser institucionalitzat pel poder colonial, l’Estat i l’Església”. A ningú pot vindre-li de nou doncs incorpora moltes de les anàlisi posteriors oblidant entre altres coses els assassinats de l’oposició política Hutu i Tutsi en primer moment, per a passar ja després a cridar a la població per a ajudar a les autoritats a “acabar el treball”… que per tant, ja havia començat
2 Tot i això, sembla evident que mentre els hutus van morir com a individus, els tutsi van ser assassinats com a grup. Dos vessants d’un mateix projecte definit. El resultat, ben gràfic, es pot veure en la composició del EPR (forces armades del FPR, sovint anomenat en anglès com RPA) a partir del 1995. La major part eren orfes (o “menors no acompanyats”) que tenien raons personals per oposar-se al dictat del Hutu Powa!. Per si calia llançar més llenya al foc, el nucli dels que després perseguirien als hutus fins Kisangani eren els Inkontanyi. Un problema brutal per als posteriors intents de desmobilització. L’odi engendra odi.
1 Si ens referim al genocidi, sí: els tutsis van morir com a grup. Però sembla de ceguera voluntària limitar el temps ja que les cronologies han demostrat ser inútils en tot cas en el conflicte, diguem-li, dels grans llacs.
En xifres, una quart de milió d’hutus van fugir a finals d’abril del 1994 per Rusumo cap a Ngara (Tanzània), en un sol dia. Es considerada l’estampida humana més important de la història.
Els dies immediatament anteriors a proclamar la victòria i el nou govern del que parlàvem abans -entre el 14 i el 19 de juliol- entren al Zaire un milió de persones. Ràpidament es genera una epidèmia de còlera en la que moriran desenes de milers.
Dels que havien quedat vius, molts seran forçosament repatriats a Ruanda -exhibint una ignorància total per part de la comunitat internacional. El resultat és un enfortiment de les posicions antagòniques, dels Interhamwe i les antigues forces armades de Ruanda front al FPR. El ridícul continuarà l’any següent al denegar -per suposar excessius esforços militars- la petició del ACNUR per tal d’intentar distingir els milicians dels refugiats als camps del Zaire.
Així fins un llarg etcètera que ha permès crear unes categories de classificació dels diferents grups humans implicats, allunyant-se de tota identitat anterior i posterior, una identitat d’usar i -esperem- tirar. Parle de la classificació en presoners, retornats, refugiats i supervivents per als implicats en els conflictes.
I dels creixent problemes macropolítics, diplomàtics i especialment humanitaris que genera i generarà aquest conflicte
2 Potser estem perdent-nos massa ràpid en divagacions. Haurem d’atendre primer als aspectes de la micropolítica local, els únics que ens permetran fer-nos una idea real de les lògiques de l’etnicitat i de la violència en l’Àfrica contemporània.
L’estat centre-africà, sovint, existeix únicament per assegurar el control i el repartiment equilibrat dels recursos del territori entre uns pocs. Res nou per als occidentals. La diferència és que allò públic ja no resulta anàleg a l’actuació estatal, sinó que són persones privades, reunides ara en qualitat de “públic”, qui es disposen a forçar, o -inclús- a ser, el poder polític. A més, és la importància de la praxis dels organismes internacionals -que obliga a presentar-se amb una entitat d’aparença recognoscible- un dels factor que més decisivament ha influït en la no desintegració dels estats generalment fallits.
A això hem d’afegir que l’estat absolutament precari de gran part de la població està arribant al punt d’inutilitzar la connexió social mitjançant el patronatge i la clientela. Per què? Doncs, simplement perquè la gent és -com va reconèixer un diplomàtic francès i un informe del USAID- excedent.
1 Em sembla incoherent, allò de la gent innecessària. La clientela i el recurs al populisme ètnic, en un context de competència entre elits polítiques, és sens dubte un dels factors claus per explicar el genocidi. Ja que l’extremisme se situava com una forma de destacar front al contrari i d’aconseguir una quantitat de públic extraordinari que no podia ara sentir-se exclòs. Un extremisme purament ètnic, i excloent. Almenys a mi m’ho sembla.
Al mateix temps que la proliferació d’organitzacions civils, utilitzades amb rerefons polític, vindria a insistir en la “modernitat” del conflicte. I no per això en la negació d’elements ètnics i/o tribalistes.
2 Però sí podem seguir una línia que crec intuir en ambdós discursos. I aquesta no és altra que l’idea del tribalisme, com quelcom certament existent. Jo crec que no com a una força política sinó com una forma de canalitzar la competència econòmica, política i d’estatus
Estaríem per tant, en la confirmació de que aquelles estratègies amb un marcat relat ètnic estan relacionades plenament amb els recursos de l’economia moderna…. Com per exemple, el cas del descontrol creixent de la política interna ruandesa amb Habyarimana durant els anys vuitanta com a conseqüència de la caiguda del preu del cafè.
1 D’acord en que no hem de ser tant novíssims i voler passar per sobre d’estructures d’organització social que existien realment. Césaire deia que s’havia empeltat l’abús modern en l’antiga injustícia. És una línia de pensament lligada al socialisme certament discutible de discursos com el de Fanon, que afirmaven la igualtat en la pobresa anterior a la colonització. També part dels propis revolucionaris del Congo pensaven, amb els conceptes importats, que el tribalisme suposava afavorir de forma egoista als grup o la tribu pròpia.
Aquests “malentesos” em poden servir per exposar que, tot i ser un instrument populista, la lluita ètnica era una forma de lluita política i no una eina per al canvi social ni tan sols per al domini ètnic. El conflicte ètnic -com bé deies- és el resultat d’una competició política i econòmica creixent; i no el d’uns odis ètnics preexistents ...
2 Tot i les consideracions que acabes d’apuntar, la planificació del genocidi si el converteix en un projecte total de tipus ètnic. Així que el domini ètnic, racial, basats en trets de la fisiologia torna a parèixer un factor clau. Un factor de dominació implícit en una retòrica de raça que no ens ve de nou i que té en l’assassinat sistemàtic en massa la vertadera conseqüència d’aquest tipus de teories que prediquen que la força és el dret.
1 El racisme,si no ho entenc mal, seria una resposta de control burocràtic al mateix temps que una resposta eficient i recognoscible front a l’entrada en un joc econòmic mundial en un estat que ja hem comentat
2 sí més o menys. La dominació, visible implícita i explícitament en el sistema i la retòrica política que envolta el conflicte dels grans llacs, es facilita sempre i quan els enemics són rebaixats a una condició inferior, fins i tot inhumana o animal (“paneroles”) . I el racisme és sols l’explicació emocional,afectiva i en aquest cas intel·lectual -pel pes dels acadèmics de Butare- d’aquest procés. D’acord per tant en que no és un element pre-existent, com tampoc ho són les categories d’hutu i tutsi, sinó una inclinació pròpia d’un sistema concret .
En aquest punt, la pervivència de Sud-àfrica com a La potència africana segueix referint a les relacions de subjugació dels negres als blancs, el predomini d’un país que era l’antiga colònia “blanca” sobre el complex món africà. Una icona de com uns pocs dominen a uns molts, ara en versió posmoderna: amb el recolzament econòmic i l’obertura real i especialment simbòlica del apartheid. Sud-àfrica representa l’èxit, és per tant el país blanc del continent negre.
1 D’igual manera podríem veure als tutsis, els més occidentals del poble Banyarwandès. El control administratiu indirecte alemany i belga, es va basar fins l’holocaust en les teories més modernes: l’antropometria, l’eugenèsia i el darwinisme social. Que sols l’holocaust va revelar com a contraries als drets humans. No abans els europeus van frenar la seua aplicació pràctica ni la seua investigació teòrica
Si aquesta divisió racialitzada tutsi-hutu -que va servir per l’assignació d’un estatus- va ser la confirmació d’una divisió anterior o un nou element polític de control… Jo no en sabria respondre clarament
2 Igualment sabem del cas dels rajàs i les canonades britàniques a l’India i del ús per al control administratiu. El punt és que en ambdós casos existia una realitat que es va utilitzar d’una forma que algú podria jutjar d’amoral, però estaríem endinsant-nos en jocs anacrònics…
El que sembla clar, pel que comentaves es que tant la raça com la burocràcia, burrocracia fins i tot, van ser descoberts al principi de l’època imperial com a dos mètodes eficients de domini. La raça a sud-africà i la burocràcia a l’Índia, l’Egipte o Argelia. No importava molt el protagonista metropolità, els mecanismes foren molt semblants. No observar que el perfeccionament racional d’aquestos mètodes era un perill potencial per a l’acumulació de poder i la destrucció social generalitzada va ser una de les majors miopies històriques…
1 En part no podem negar l’influència del moment de la colonització africana, ja ben entrat el s.XIX, que va impossibilitar la desestructuració de les societats envaïdes. L’opció del genocidi, que també es va assajar no es va imposar tant com la utilització racional i amb un mínim equilibri intern d’estes societats. Parle de l’opció burocràtica i de l’ús de les elits locals com a mecanisme de control i de retroalimentació amb els colons. L’ús de pantalles colonials (en el cas que ens ocupa i en altres colònies angleses o alemanyes) va convertir el problema del domini en quelcom local. En quelcom “africà”. Un discurs que ja ens hauria de resultar familiar…
Al mateix temps, la qüestió burocràtica tindria una greu conseqüència posterior. Tal i com va passar a l’Alemanya del tercer Reich l’única responsabilitat dels que van participar en el genocidi, molt sovint era la d’haver acomplit allò que li deien. A més, el paper de l’església –actiu- va fer que la culpabilitat es dispersara en l’organització burocràtica. El jutjament moral va deixar pas a un jutjament pràctic, social i racional.
2 Deuríem recordar que durant molt anys, les pràctiques de les elits europees han estat la derogació, la interiorització, l’explotació, la subjugació i el genocidi ocasional. Els hutus i els tutsis van ser bons alumnes. Els tutsis amb l’educació occidental, el paper d’elits locals i la posterior dependència i per tant sensibilització dels organismes internacionals d’ajuda degut a la seua condició d’expatriats. I els hutus amb el mimetisme d’elits locals i l’educació catòlica posterior.
1 Precisament, els tutsis i, més concretament, el FPR van ser els majors adaptadors d’aquesta lògica tremebunda plenament occidental. L’associació del seu moviment polític amb paraules buides però significatives i recognoscibles per occident com modernitat, solidaritat, tolerància,democràcia,.. Virtuts que es defensaran passe el que passe. I que seran justificades inclús si no són atacades, com qui creu tenir alguna culpa.
No per altra cosa ells, també, els coneixien bé…
2 Sembla que deixes enrere la condició de vida de refugiat. La impotència, la pèrdua dels modes de vida, la llunyania de la terra dels avantpassats com a font espiritual, … són condicions que precaritzen l’existència i creen nous vincles, no tots positius.
Pot ser ara els hutus estiguen passant per aquest trauma, i coneguen bé el que estic dient. I pot ser hauríem de prescindir de les tendències maniquees que en certa manera reconec, són difícils d’obviar. Com també ho són totes les contaminacions ideològiques…
El cas és que per als tutsis, considerats estrangers de raça a Ruanda i estrangers ètnics a Uganda i la R.D. Congo, es tracta d’un conflicte de doble mancança però per als hutus es tracta d’un conflicte de doble opressió: la colonial i la d’elit. El problema esdevé en la identificació d’esta elit sols amb els tutsis. Aquesta identificació és real(itzada) pel discurs, l’opressió tutsi s’associa tant al colonitzador com a l’elit postcolonial. Oblidant però les causes contemporànies que podrien justificar la violència entre grups: el fracàs del nacionalisme en la lluita per la independència i l’augment de la desigualtat entre grups en l’etapa final de la colònia .
1 Identitat: Enemic. Almenys sol ser així…
La construcció de la identitat és la competència interna, la necessitat d’un enemic que fique en perill la supervivència pròpia. Aquest argument és especialment adient en un país com Ruanda. Afegirem a més en un país petit i molt fèrtil la tensió econòmica –ramaders/agricultors- decantada pels belgues en favor dels tutsis. Un enfrontament que ara no es pot considerar ahistòric per la semblança amb algunes de les disputes viscudes a diferents moments històrics europeus.
La identitat n’és una, però l’enemic per a la massa social/hutu és doble. Com deies també en aquesta caracterització -que em sembla molt correcta- del doble conflicte . I també modern, remarcaria jo.
L’enemic de l’hutu és per una banda la dominació d’una minoria evident (almenys més evident pels carnets d’identitat que l’existència d’una també minoria d‘elit hutu) i per altra el fantasma del Tutsiland: on els tutsis són l’aliat del govern mundial.
2 A més, l’expansió de les identitats marcades ha estat considerablement desestabilitzadora a la regió. Per exemple, amb el colp d’estat d’un líder Tutsi (Pierre Buyoya) a Burundi a finals del 1993 es van moure al voltant de mig milió d’hutus cap a Ruanda, Tanzània i l’antic Zaire. Demostrant que per a eixe moment, el perill ja estava associat a qüestions ètniques. La gent va fugir principalment per evitar futurs atacs basats en el seu origen físic. La ideologia genocida, ja havia triomfat abans inclús del genocidi.
Després el problema de les ètnies va seguir augmentant quan la ciutadania va passar a llegir-se formalment com a “fisiologia” amb els diferents decrets de Mobutu del 1972 i dels anys vuitanta. L’ètnia es convertia en una clau per a l’afirmació de la nacionalitat. Aquesta identitat política es va convertir des d’aleshores en el mecanisme per assegurar l’accés a la terra i, també, per esborrar la importància de l’individu dintre del grup. Facilitant la consideració de superflu-sobrant que després es va manifestar durant els genocidis.
Aquesta altra lluita que és defineix per oposició , és la dels banyaruandesos a l’est del Congo i els “nadius”. Ambdós grups són l’espill d’identitat de l’altre. La lluita pels drets polítics dels banyaruanda i pels drets històrics dels “congolesos” arriba el 1990 a un punt sense retorn, en el que els elements batutsi dels banyaruanda comencen a prendre com a referència aquell antic grup d’intel·lectuals ruandesos que viuen a Uganda. El Congo de Kabila es convertirà en pocs anys en la història que tots coneguem. Un vertader camp de batalla per a rebels i tropes “nacionals” legitimes i/o derrotades-desplaçades (per exemple, les ex-FAR).
Un un autèntic bypass de la ciutadania nacional que vindria a certificar la seua pràctica inexistència més enllà de les xarxes clientelars per als països d’Àfrica central.
1 Evidentment, després d’açò cal afegir que el perill esdevé en caracteritzar automàticament tots els conflictes com a xocs culturals/ètnics/religiosos/de civilitzacions. Suposaria un doble error. Per una banda, amagar l’hegemonia existent suposant el fi de la història i per l’altra, estaríem dient que tot allò no polític és també no ideològic.
2 Tornem, altra vegada , a veure que també la forma en que s’ha classificat el conflicte ruandès coincideix plenament amb la hipòtesi de que es tracta d’un conflicte que, almenys, s’ha analitzat com a modern.
1 Bé… així suposaríem que la política -i el seu extrem, el conflicte- no estan ja guiats per motivacions econòmiques o ideològiques, sinó per imperatius culturals o ètnics. I el terme “imperatius” l’utilitze intenció.
Crec que l’ètnia s’ha caracteritzat constantment com un error que impedeix el progrés, com un atavisme que perdura una vegada ja s’ha imposat -i no cal parlar-ne més, el model econòmic- per tant un element propi d’Àfrica. I no com una construcció moderna inherent a les formes modernes de conflicte i identitat. El conflicte ètnic no és, en origen, un conflicte entre grups ètnics. Al contrari, els grups ètnics més extrems con el resultat de la violència, en aquest cas conjuntural i estructural- com hem vist. El fet que siga utilitzada l’ètnia en un conflicte no es deu tant a les oposicions culturals irreconciliables sinó al caràcter mobilitzador amb gran potencial. Precisament perquè és un aspecte no material, simbòlic que fàcilment pot incloure els interessos econòmics i polítics al temps que aquestos resten “absents” del discurs.
Per tal d’explicar millor el que vull dir, voldria introduir el capital simbòlic de Bourdieu i el domini d’aquest com a una eina – d’interpretació amb bases marxistes- de la mobilització semiòtica d’un grup. Mobilització que sovint no és més que pura manipulació.
2 Tot i això, d‘aquells discursos d’Aimé Césaire i de Serequeberhan sabem ja que els actors principals de l’introducció de la “maduresa” moderna i la dominació contemporània, no són els intel·lectuals, ni els literats, ni els artistes. Tampoc els administradors, sinó més bé el pirata i l’aventurer. Ambdós principals protagonistes de l’època colonial europea que va subordinar l’Àfrica. Es tracta per tant d’una dominació molt més enllà del simbolisme, la dominació del pirata.
Encara avui, a març del 2009, sabem que l’interès per Àfrica segueix estant subordinat a les nostres apetències i/o interessos. Al nostre pillatge…
Per a França, Fachoda i la zona francòfona són dos dels principals conceptes d’interpretació del món i els conflictes africans. Franca va declarar estar desplegada a Ruanda durant el 1993-1994 per protegir als ciutadans francesos, no en contra del FPR. En l’ofensiva inicial del FPR, França mantenia desplegats soldats a 40km de la capital (Kigali) just en el límit de la zona de control del FPR en aquells moments. No es coneixia cap francès o ciutadà occidental que visquera allà.
Les diferents operacions (Turquoise i Amaryllis) de les tropes franceses, sovint al marge de l’ONU, han estat criticades sovint. Turquoise es va acordar com una operació humanitària però van ser acusats de fer política d’oposició al “nou govern” creant una zona de protecció (ZHS, al sud-oest) que el FPR va observar com un “santuari de protecció dels culpables del genocidi”. L’ambaixador Marlaud va comentar que com a assessors de Ruanda estan obligats a aconsellar, on i quan fora necessari, responent així a les acusacions de participació francesa en la defensa de Kigali.
1 Però, no sols centrem l’atenció en els hutus. Al fi i a la cap els tutsis del FPR són l’amic incondicional dels EUA i el seu instrument més obvi i útil per mantenir una presència a la zona propera a les fonts de riquesa de l’est del Congo. La nova generació de líders que va promocionar Clinton a partir de la visita del 98, eren tots antics guerrillers reconvertits en defensors de la democràcia. Molts d’ells eren antics marxistes, ara reconvertits a l’economia de mercat. La resistència, o que se jo, del primer Kabila va resistir fins la segona rebel·lió organitzada per Kagame i Museveni amb interessos americans molt probablement.
A més, el paper dels EUA va ser element decisiu en la inhibició de l’actuació de l’ONU en el genocidi després dels primers indicis i dels informes de Dallaire . El “black hawk down” havia traumatitzat l’esperit de potència hegemònica total aconseguit un any abans amb la primera teleguerra del golf.
2 Sí, qui estiga lliure de pecat que llance la primera pedra, diuen….
El propi Dalláire, és una víctima. Serveix per exemplificar que al ser occidental, té nom i veu. Ell mateixa va dir que els extremistes coneixien millor a occident que el que occident es coneixia a ells mateixa.
Les crítiques comprenen també el tipus de tropes poc preparades o a la tardana aprovació i enviament del contingent.
Avui, la gent segueix preguntant-se per què no van intervenir els noko .
1 Però al mateix temps, també -en el context del canvi de missions principals per a les tropes militars occidentals- s’ha de reconèixer que la intervenció internacional -bona o dolenta- ha estat una de les majors dels últims anys. Altres conflictes han restat en silenci. Torne a insistir en que baix el meu punt de vista, inevitablement, tot i l’abandonament inicial, Ruanda no ha deixat mai de ser un conflicte modern (també per al) occidental.
Tot i això, les respostes inicials semblaren anar en altres direccions. “Dejemos que los africanos resuelvan un problema africano” van dir-li al propi Dalláire. La traducció pràctica van ser batallons etíops sense experiència desplegats just després d’una guerra civil al seu país. L’intent d‘africanitzar la guerra, anava implícit en l’idea de que un genocidi és intolerable. Després d’Auschwitz hem après, per exemple a Kosovo. A no ser, que la barbaritat siga Àfrica: la terra dels desastres asimètrics.
2 En certa mesura parlem, del que ja sabem.
Els mil pujols ruandesos, no són per a nosaltres més que el punt de partida d’una història. Que és de dimonis i diners. Els dimonis ja els sabem, els diners són els que van convertir a Ruanda en el bastió d’atac per a l’expoli del país més ric i més pobre del món: R.D. Congo. Capficats en una política de privatització del poder que no ens és aliena, les actuacions africanes en les guerres dels grans llacs van consistir en exèrcits nacionals realitzant missions particulars . Una forma no diplomàtica de resolució tensions regionals, escenificada en tendències d’aglutinació (FLC) i ruptura (RDC) de grups, “exèrcits” i faccions.
1 El joc d’interessos és ací majúscul. Les rebel·lions, la Guerra Mundial Africana, són una forma de fer pagar les factures militars al Congo. Angola, Namíbia, Zimbabwe, Txad, Sudan i els Mai-Mai ajudaren Kabila i és van enfrontar als antics companys d’armes Museveni i Kagam, amb una tímida presència d’agents burundesos per protegir els banyamulenges katanguesos i dels kivu.
Però ja no són temps de Amin. Ja no és temps d’un president que és el centre del món i el líder del que tots s’atemoreixen. Els presidents d’Uganda i Ruanda no poden actuar sols. Es reconegut el finançament i el suport de mineres internacionals a la rebel·lió de Goma a canvi de futures concessions. L’intent de Kabila de “ retornar la guerra allà d’on havia vingut” va acabar amb el repartiment tàcit: oest per Kabila i amics, est per a rebels i amics.
En mig d’aquest maremàgnum, el EPR va anar guanyant posicions polítiques a Ruanda junt al DMI (servei secret ruandès). Ambdós cossos van contribuir a crear la sensació de presència constant de les razzies externes i l’argumentació ideal per a la invasió de l’est del Congo més de 1000km endins.
De tota esta bogeria, els guanyadors no els sabem, però la gent comença a tenir clar qui en són els perdedors, siga quina siga la filiació ètnica. I la incomprensió, l’egoisme i la ceguera ens aclapara
2 Tampoc hauríem de ser injustos amb nosaltres mateixa. La dificultat del conflicte ha influït en mantenir la incomprensió.
Però, també és cert -i ja s’ha comentat ací- que alguns dels conceptes i de les anàlisi històriques anteriors han pogut malbaratar la, ja difícil, feina de comprensió.
També, ens ha fet més difícil la tasca la classificació del holocaust -o la del genocidi americà- com una excepció, com una cosa del passat que el progrés ha solucionat.
Però no sols tots els nostres conceptes i distincions polítiques són insuficients per entendre adequadament el fenomen genocida-totalitari, sinó que també totes les nostres categories de pensament i patrons de judici semblen explotar-nos entre les mans.
1 Així com parlem sembla que el conflicte era una de les obligacions de la comunitat internacional. Una obligació moral, o ,fins i tot, una obligació legal!! I res més lluny… En aquesta època que ens envolta, en la caiguda dels grans discursos i el descobriment de les històries, la moral -única- no sembla ser una bona guia.
En canvi, si es van efectuar els contractes, entesos com a l’obligació màxima i bàsica. Per exemple amb el contracte o acord francès-ruandès del 1974 pres com a pretext per a la intervenció francesa unilateral. No podem ara estendre’ns en excés, però un altre factor que caldria analitzar per observar el tipus de conflicte que estem atenent seria la irrupció de la construcció social basada en els contractes (gesellschaft) i no en la comunitat de contacte (gemeinshaft) i en la ètica de proximitat
Per altra banda sembla que a molts occidentals -tant als mitjans, a la gent com als polítics- ens atrau allò dolent i el seu poder il·limitat. Evidentment, ens fascina perquè ens sentim segurs.
Si no, com entendre la proliferació de textos, imatges i relats gatekeepers del genocidi que recullen molta més literatura de l’horror que dels conflictes posteriors?
La suposada bellesa de la perversió, en canvi, amaga la construcció estètica del dolor de les realitats. Aquesta atracció visual o emocional ens retorna a la fascinació pels colors i els moviments d’aquell que veu la guerra des del castell. Si els fets són rebuts com ficcionals no hi pot haver molta esperança. La banalitat del mal, Eichmann a Jerusalem.
2 en el cas que recordes tenim un exemple evident de l’ambivalència de conflictes com aquestos i dels seus textos associats, la culpabilitat total associada a un projecte total. La culpabilitat tant per acció com per omissió (la culpa dels espectadors)
En el cas de Ruanda, el genocidi no va ser protagonitzat per l’exèrcit perquè les armes principals no van ser modernes- un exemple més de l’atomització i del descontrol polític: l’exèrcit es va veure superat pel projecte del clan de govern. En l’intent d’integrar a la major part del poble en el projecte polític d’uns quants -buidar el país i buidar els opositors- l’odi va ser la ferramenta màxima. Ací la novetat que molts assenyalen respecte a crims anteriors és el caràcter no especialista i manual dels assassinats. Que simplement ens podria servir per veure l’acceptació de la ideologia als nivells més baixos, però que no ha de ser el centre de cap mirada sobre el conflicte si no volem trivialitzar-lo.
1 Aquest és un tema adient que podria plantejar una analogia entre les elits tutsi i les hutus. Per exemple les organitzacions encarregades del “terror” (Interhamwe, Impuzagambi i, en certa mesura, el DMI). Aquestes foren les encarregades d’imprimir el discurs d’enfrontament de la totalitat hutu contra la totalitat tutsi, de forma que ja no puga diferenciar-se qui és assassí i qui no. La conseqüència evident va ser que en la responsabilitat no caben distincions.
Per tant, va ser una matança que es va descontrolar o un genocidi organitzat?
Va ser una matança cap a un enemics polítics amb l’argument de l’ètnia que es va descontrolar?
Pensar en una explicació únicament política suposaria també pensar en que tots els morts (milions) eren enemics polítics del règim, o dels genocides. Açò ens situaria en un país minúscul amb una oposició milionària que resistia amagada al règim existent. Un fenomen quasi impossible per la debilitat de l’estat i dels seus caps en constant reequilibri…
O almenys quasi impossible, sempre i quan no tornem a la violència estructural com a condició impositiva de l’existència a l’Àfrica negra
2 Pel que respecta a si va ser organitzat o no, pense que en el món paranoic i obsessiu en el que ens movem, ple de prejudicis -també intraafricans-, els majors problemes es donen entre els veïns més pròxims. Al cap i a la fi, la major part dels blancs ha mort a mans de blancs i el mateix -tot i que podria semblar el contrari- per a la població negra .
1 ¡Faltaria més!
Si haguera estat al contrari -tenint en compte la separació física que històricament han tingut ambdues poblacions- estaríem parlant d’una massacre sense precedents així com d’uns poders excessius que sens dubte ens impedirien, sense anar més enllà, aquest conversa. Introduir certa atenuació del racisme a aquestes altures, dient que en definitiva “es maten entre ells” es altra vegada la mateixa música. Quan el conflicte és plenament global, occidental i africà.
De totes maneres sí crec que es poden intuir certs lligams comuns per tal de fer comprensible d’una vegada per totes, o almenys intentar-ho. I crec que aquest lligams es farien més evidents per a les formes de pensament occidentalitzades si -tot i les precaucions- prenguérem una comparació mesurada amb l’holocaust.
I sempre amb la precisió de no caure en comentaris trivials respecte a gent bona -africans- i gent dolenta -occidentals-, és a dir, en una visió a l’invers de la teoria racial.
2 Dius que pot servir, jo n’estic d’acord.
Un altra precisió prudent, que també pot tenir a veure amb Alemanya dels anys quaranta, és descartar la història de Ruanda com a país per poder esbrinar els motius reals de tanta gent que es va convertir en maquinària del sistema d’assassinat analitzar. Ja que aquests coneixements històrics són nostres, però no ho eren dels protagonistes, o almenys no de la immensa majoria.
Els protagonistes en el cas de Ruanda tenien una visió del present, també del passat -entès d’una forma diferent a l’occidental-, que els atorgava mecanismes d’interpretació. Ara nosaltres tenim una interpretació diferent del propi conflicte i del que ells veien en aquell moment com a passat, ambdues estan completament alterades pel fet del genocidi. Un fet que va fer que prenguérem atenció a qualsevol detall com a possible factor explicatiu.
Un d’aquests factors és, simplement, la vida quotidiana. L’acceptació per omissió, complicitat o culpabilitat posterior és part de la realitat actual. Durant el genocidi, es va destruir la zona neutral on transcorre la vida diària, aconseguint fer de l’existència de tothom una part subordinada a l’execució o la complicitat d’assassinats. L’èxit, la participació en massa en el projecte polític, esdevé quan cadascú s’ha convertit en un individu exclusivament privat, sense interès en els assumptes públics ni en cap cosa diferent al present.
1 Aleshores que fem? Què fer?
Sembla no haver més remei que divagar, però mai trobarem resposta…
2 L’horror del holocaust, deia Arendt, no eren les xifres sinó el mecanisme total. En canvi per a Ruanda, l’horror són les xifres i les formes, deixant enrere el mecanisme total que convertiria el conflicte en un cosí germà del genocidi jueu, en un conflicte plenament associat a la societat moderna que construïm allí.
1 Però es Àfrica, sí són crims horribles!
Almenys no podem fugir de l’horror directe, del xoc visual i emocional, com podríem en les modernes neteges ètniques dels alemanys…
2 Efectivament! I, el més perillós de tot, és que en temor i tremolor ens hem adonat del que som capaços de fer. .. i és aquesta, sens dubte, la precondició de tot pensament polític contemporani . I la precondició de govern del FPR a Ruanda
1 La crisi humana, Sartre! Lyotard!… pel que sembla, definitivament som posmoderns
2 sí, un avantatge per a les consciències sens dubte. I un repte també.
L’avantatge el trobem en la crisi de l’idea de l’humanitat i en no tenir que assumir totes aquelles responsabilitats derivades de tots els crims de la història humana . Si tots fórem culpables, ningú podria en últim moment ser jutjat
1 I el repte…
Per a mi el vertader problema està en com comportar-nos, i com afrontar la solució d’un conflicte on la responsabilitat o la culpa són conceptes que s’excedeixen de la seua pròpia definició.
2 L’única resposta que puc pensar, és justícia. Supose
Una forma de justícia que simplement emane de la forma de poder, de la forma de poder del FPR. en aquest cas…
1 Un poder legitimat en la sensació moral de superioritat, almenys en la nostra òptica, perque van ser ells – el FPR- qui va sofrir el genocidi. Una sensació que es fa present a molts dels països de la regió per la presència prolongada de refugiats tutsis durant molts anys i que al mateix temps duu implícita la consideració de que per evitar l’extinció és necessari un govern fort Tutsi, única forma de protecció.
2 És evident que aquest últim condicionant subordina qualsevol activitat política -no sols a Ruanda, sinó també al Congo o Burundi- a l’actuació del govern tutsi del FPR. Tot i que comencen a créixer les crítiques a la impunitat del FPR.
Durant un temps es deia que: “clar, si occident va concedir palestina a Israel, com podria negar-se a concedir Ruanda als tutsis? Una barbaritat en termes històrics però que hem d’acceptar com a part del discurs…
1 Del discurs que el propi FPR es va construir. Un discurs d’assimilació amb els jueus, d’inici de la història al genocidi del 94 i de la negació del silenci del poder actual del EPR o de les persecucions a dintre de la R.D. Congo
2 Tot i això, la gacaca , l’organització de justícia, ha estat poc exigent en general. No cap altra forma de mantenir l’ordre… La nova constitució, amb l’atenta mirada de Kagame i el poder militar simbòlic i real del general N’kunda, es va promulgar el 2003. Entre altres coses es declara il·legal la incitació al odi ètnic que es veu així reconegut com el principal motivador del genocidi en una versió que -altra vegada- afavoreix al FPR com a part de la minoria molt més exposats a un possible rebuig popular.
1 és un avanç, des del punt de vista que no està portant a terme una “justícia del guanyador” estricta i comprenent que és una situació complexa.
2 No està situant-se com un doble presidiari, que limita als perdedors i a ells mateixa obligant-se a legitimar-se en el perill constant a la pròpia caiguda, l’estat d’alerta i la sempre pròxima guerra civil.. Però el perill no està en l’absència d’hutus a Ruanda sinó en l’absència d’elits hutus que puguen exercir la contra i provocar la guerra civil. Les elits hutus han mort o estan als països veïns.
Per ser clars no fa com Israel, no construeix un estat sionista que arracona físicament la que fora majoria de al població, però està clar que el govern actual és d’una elit tutsi, d’una elit d’un grup social que té la superioritat com a element d’identitat
1 Una de les vies d’acció podria ser…. apostar pel canvi del llenguatge, de la consideració teòrica. L’ús per exemple del terme “supervivent” com a subjecte i objecte de la nova política i de la nova justícia de la reconciliació a Ruanda. Una paraula que no distingeix raça o ètnia.
2 En canvi, té un perill –sí, tot és dialèctic…- i és que en la justícia del “supervivent” no seria important culpar ni al sistema, ni als líders, ni per suposat al poble en conjunt. La justícia del “supervivent” útil en el cas de que quedaren pocs beneficiaris de la guerra, esborrall i tornar a començar….
1 Però està clar que la situació d’avantatge del FPR també faria útil aquesta opció per al seu domini polític. Amb el control de Ruanda i del Kivu s’afegeix -el que és més important per al futur- el control del discurs i ,per tant, de la història.
_____________________________________
Referències Bibliografia
Publicat per marcdelcan 
