Kapuscinsky usat com a font, amb les “precaucions” a adoptar doncs la seva visió vàlida, és això, una visió que ha acabat impregnant (o s’ha impregnat ell mateixa) molta de la informació posterior al 1994. Com al cronista-historiador més reconegut d’occident, ell també representa un actor del conflicte.
El text de Buch, amb tot el respecte, no deixa de ser un auto-relat de la massacre. Recorda vagament, amb la qualitat literària que hom vulga qualificar, a la serie “d’aventures fantàstiques” que el diari El País va encetar amb al visita de Mario Vargas Llosa al Congo. L’embelliment literàri i el autoprotagonisme de l’autor son al meu parer realment prescindibles.
També és significatiu que els dos textos proposats titulen: “Muerte en el paraíso” i “Matanza…” Ambdós oracions ben significatives del que els editors (o els propis autors) han considerat remarcable. Recentment el periodista Nicolás Castellano – coautor de Mi nombre es Nadie, un recull de relats d’altres relacionat amb les migracions africanes cap a les costes espanyoles- assenyalava com en el treball periodístic del dia a dia els drames passen al calaix. Les pasteres se sotmeten als següents criteris de noticiabilitat: nombre de menors, nombre de morts, nombre de menors morts… De menys a més importància i sempre amb el qualificatiu de “nombres”, no de persones.
Que cadascú diga si son criteris propis d’una notícia o d’una vergonya…
[...] Tornar al comentari sobre els artícles proposats [...]
[...] estes paraules trobarem El treball. Més enllà sols hi ha idees i forma. Idees que en cap cas podrien ser de l’autor (qui [...]