Ruanda1994. Les paraules saben més que nosaltres1
Recuperant el dilema que atemoreix part de la reflexió occidental actual, podríem preguntar-nos -una vegada més- si som capaços d’escriure després d’Auschwitz. En el nostre cas, si som capaços d’escriure després de Ruanda-1994, Kibeho, Kisangani, Mabanga, Songolo, Nyakunde, Ituri, Ubundu…? I, especialment, en el cas que la resposta -optimista- fora afirmativa :
Què? i Com escriure?
En estes paraules trobarem El treball. Més enllà sols hi ha idees i forma. Idees que en cap cas podrien ser de l’autor (qui és?), les idees són nostres. L’objectiu és fer el text útil per la reflexió i no sols la reflexió útil per a la creació d’un text que puga ser en part (extra) real. El text és, per tant, digestió, una forma d’anar més enllà. La intenció és crear un text partint de la posició del historiador. D’aquell que ja sap com va acabar cadascun dels processos va a identificar com a causes. La novetat és intentar afegir també l’acció, passar de la representació a la construcció. És a dir, introduir l’ irreversibilitat i l’impredictibilitat; tot allò contrari a la domesticació present en les ciències positivistes. Incloure l’acció que -segons Arendt- a diferencia de la fabricació, mai és possible en aïllament ja que estar aïllat és el mateix que no tenir la capacitat d’actuar.2 El text és, aleshores, una recerca més, un intent d’utilitzar la història per a quelcom útil més enllà de l’historiador. Tot i el públic i l’autor(?) reduït, s’afirma la multiplicitat de veus i lectures a més d’una acció (almenys) dialògica.
El text busca el conflicte i no a l’inrevés, un conflicte que es pretén obert. Així, l’escrit presenta les característiques del conflicte i del seu anàlisi: és orfe (no té pares), és un fracàs(com quasi totes les realitats que l’envolten), és complex (amb més d’una lectura), amb reflexió sobre les causes i postextos. El text és multidisciplinar – diguem-ne d’Annales- amb conceptes aplicats a fenòmens que s’excedeixen a ells mateixos. Que els termes “massacre”, “atrocitat” o “genocidi” siguen (re)presentats com a fets és l’evidència, de que -tot i intentar-ho- el text no podrà ser el conflicte. Primer fracàs.
Tot i això, en qualsevol text que vulga ser decent -i aquest no vol ser menys- les notes per tal d’escriure sobre el genocidi hauran d’estendre’s més enllà que allò que puguen suggerir. En cas contrari: el desastre, una més de les descripcions de l’horror. Les explicacions hauran d’ocupar molt més que allò que “realment” poguera haver ocorregut. La importància del context, del mite i de la narració d’on poden extraure’s coneixements absolutament vàlids -tant o més que els propis fets narrats. Prenent les reflexions de John Berger sobre les fictions, repetides i relatades, una mescla de fets i llegendes en les que les que l’imaginari no era menys que les realitats 3.
És per això que la interpretació pròpia, en la història i en el periodisme, sembla estar de moda. El món es converteix en molt més gran, divers i estrany. El relat d’uns fets -que no es van conèixer però hem d’explicar- és sempre parcial i d’ací partim. Les sensacions predominaran i no és casualitat en un sistema (pos)modern actual on el punt clau -la tecla que hem de tocar- és l’inseguretat estructural. Arribats fins ací, fer carregar les tintes sobre els mitjans de comunicació -com s’ha fet constantment en el últims anys, i especialment en el particular que ens ocupa: grans llacs- seria pressuposar un potencial revolucionari a una institució social, que com a tal no pot ser-ho mai. El periodisme és a la història com el fast food al Bulli: precuinat, quotidianitzat, massiu, assequible i accessible. El periodisme, el bon periodisme, ha de ser honest. Prou5.
De l’actual comunicació tecnològica, l’actual societat tecnocràtica. El perill és que la informació potser ens allunye del perquè dels relats (Berger: “No es poden realitzar observacions en una pantalla. Tot allò que permet una pantalla és llegir”). I, especialment, del perquè dels relats actuals que Berger identifica com una mena de bàlsam per calmar la tragèdia pròpia amb la dels altres. Ens hem convertit en purs espectadors, la guerra civil és ara una serie televisiva per capítols: l’horror és allò usual6. Un altre fast food, en aquest cas més fastigós si cal. Però, al mateix temps hem descobert que la història de la humanitat no existeix. La Història, és en realitat Les histories, múltiples (Fanon, Diop, Spivak, Guha, Equiano,etc.) i de diferents altures.
Un dels problemes per a fer realitats de la diferència esdevé en les possibilitats d’informar o de fer sentir la veu. I en el pes econòmic del silenci: “Els pobres solen ser silenciosos. La pobresa no té veu. La pobresa no es rebel·la” 7 L’altre problema, en el cas d’Àfrica, son els conceptes moderns. L’oposició dicotòmica de tradició (i)racionalitat falsament associada cadascuna a un continent. A l’Àfrica, una gran majoria de cultures comprenen la Història com allò que es recorda: un conflicte constant on la col·lectivitat es refon i redefineix la seua identitat constantment mitjançant l’oralitat, dificultant enormement l’execució d’una línia de pensament excloent. La paradoxa és que la modernitat ha iniciat la caiguda en desgràcia d’aquestes pràctiques a l’Àfrica. El món actual contribueix a la desintegració de les societats existents. I, per tant, al trencament de la cadena del coneixement del passat. Avui, la figura de l’Àfrica central és el bayaye.
L’objectiu, únic i potser inconvenient, és despertar.No tan sols respirar.
Quizá haya llegado el momento de combatir también desde el lugar en donde se producen las ficciones. ¿Tiene sentido mostrar con la ficción una opresión que de sobra conocemos y en la que a veces participamos? Tal vez tenga sentido. Lo que parece claro es que esa crítica tal como se hace la mayoría de las veces desde el interior del capitalismo no moviliza ningún resorte en la imaginación de quien la recibe 8.
PS: Aquest text és pur experiment i, com ja he dit, un fracàs (més que probable).
__________________________________
1Expressió de Méndez Rubio, “El canto oscuro” en La destrucción de la forma
2ARENDT, 1996, p. 21.1
3KAPUSCINSKY, 2000b, p. 96.
5Sols citarem ara un autor, Kapuscisnky, i les reflexions sobre el aprticular en: El mundo de hoy, Los cínicos no sirven para este oficio, Lapidarium IV i altres. Totes en castellà en l’editorial Anagrama.
6ENZENSBERGER: Perspectivas sobre la guerra civil, Barcelona: Anagrama, 1994.
7KAPUSCISNKY, 2000b, p. 49.
8 GOPEGUI, 2005.
[...] Tornar al preludi [...]